PARLEM DE
SALUT MENTAL
Aquest projecte neix com a teràpia per al meu procés de salut mental. A través de les meves experiències i les vivecies viscudes en el procés, busco visibilitzar la importància de cuidar la nostra salut mental, sense pretendre aconsellar ni incentivar a ningú (en tocar temes delicats).
La intenció és compartir el que he viscut, mostrant que és possible trobar suport i comprensió en moments difícils. En obrir aquest espai, espero que més persones se sentin acompanyades i s'animin a parlar sobre la seva pròpia salut mental, perquè és fonamental per al nostre benestar.
Parlar de salut mental és vital, i per això vaig decidir crear aquest projecte. En un món on encara existeix un estigma al voltant d'aquest tema, fer visible les nostres lluites i triomfs pot marcar la diferència.
Vull que aquest sigui un refugi on cadascun pugui sentir-se lliure d'expressar-se i trobar en les paraules d'un altre un ressò de la seva pròpia història. La salut mental és un aspecte crucial de la nostra vida, i mereixem fer-li un lloc en les nostres converses.
Tot això ho teniu en l’apartat inici del projecte amb l’escrit: "NO ÉS OR TOT EL QUE BRILLA"
QUI SOC?
Respondre a la pregunta qui soc jo, no és tan senzill com sembla. Comencem potser per la informació bàsica.
Em dic Maria (o em diuen) vaig néixer un dilluns 1 d’agost de 1994. Em solien agradar a algunes coses o creia gaudir d’elles com: viatjar, la ràdio, el teatre, la política local, aprendre, fer el burro, quedar amb amics o família...
Si comencem des de la infància vaig tenir una infància normal o almenys jo creia que ho era. Era una nena que feia coses de nena i jugava, però alhora tenia responsabilitats d'adulta que li assignava i m’assignava perquè tenia un sentit de responsabilitat, resolució de problemes i maduresa superior a la meva edat. Fer totes aquelles tasques com cuidar un germà petit, picar a la veïna perquè ens portes a l’escola (des de petita) escalfar-me el menjar o tenir molt clar temes de l’economia de la casa en la infantesa es veu que no és el clàssic: infància normal. La meva mare té una malaltia neurodegenerativa d'ençà que vaig néixer i tot que de petita em feia por i no sabia gestionar-ho a base de cops vaig haver d'aprendre, ja que la por que passes alguna cosa per culpa meva em superava. El meu pare, treballador, sortia ven d’hora de casa al voltant de les 5 del matí, jo com a bona hereva m’aixecava desitjant-li sort a la feina i anant directament al seu lloc del llit per cuidar la mama.
Curiositat: encara de tant en tant li desitjo sort a la feina i m’estiro amb la meva mare quan vaig a veure-la.
Als 5 anys vaig rebre el regal que tant demanava, un germà, la meva llum, la meva vida. El vaig cuidar com una segona mare, el protegia, acabava un cop més fes tasques que no em tocaven, que ningú m’havia assignat i que considerava que era assumpte meu protegir aquell nen preciós.
Avancem a l’adolescència on amb 12 anys ja comencen els primers diagnòstics d’ansietat (els quals em medicava amb homeopatia). Anys més tard vaig saber que tot el que sentia era que el meu cap ja començava a tenir els seus primers trastorns de salut mental i alertava de tot.
Els intents de suïcidi van arribar d’hora. I després d'anys d'ansietat i depressió en adolescència, passem a la joventut i edat adulta amb constants atacs de pànic, abandonaments d'estudis, hobbies, quedant menys, deixant feines i pors i més pors, una etapa on tot començava a enfosquir. On als 26 anys el cos em va dir pro de fingir, prou d'aguantar i tot va anar cap avall. Actualment, estic diagnosticada amb diferents trastorns mentals, alguns de fa molts anys y altres de fa menys anys: Trastorn d’ansietat, trastorn depressiu, TLP (trastorn límit de la personalitat), TOC i trastorn paranoic. Ah i diabetis i problemes pulmonars!
Tinc molta sort del meu entorn: pares, amics, família, la meva parella , les goses KY i Kiva i el meu gos Branquis.
Tornant a qui soc...
Tornant a qui soc jo, ja que soc una jove de 30 anys que es troba buida, desorientada, desubicada, trista, ansiosa, amb baixa autoestima, amb sovint ganes de morir, amb sensació que no mereixo viure, frustrada, culpable. Em trobo en el punt més baix de la meva història i de la meva salut mental i des del pou és d’on neix aquest projecte. Perquè sovint ens parlen un cop tot ha passat i del bonic que és tot, però pocs cops ens expliquen les coses des del procés, sense tabús, sense pors (o masses) però amb el cap tan alt com el meu ànim em permet.
NO SOC VALENTA! Soc una supervivent (sovint zombi que respira i es mou) que només vol intentar que és sentir viure o gaudir, riure o simplement somiar. I de tant en tant, també vol morir.
P.D.: Ep! També soc més que aquest text.
contacte
Correo electrónic: elmeucapilamevament@gmail.com
Direcció: Sant Fost de Campsentelles, Barcelona.
©Derechos de autor. Todos los derechos reservados.
Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones
Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.