NO SEMPRE ÉS OR TOT EL QUE BRILLA

Ja fa setmanes que dubtava a fer aquest escric. Mai he cregut la necessitat de fer un post, però en els darrers dies i amb la crisi dels trenta, se'm crea la necessitat d'expressar el que em passa pel cap.

NO es tracta d'un escrit d'ambaixadora de la Salut Mental ni ambaixadora de res. Només permeteu-me parlar-vos egoistament de mi.

Ja fa uns anys que la meva vida va passar de les tonalitats de color, als colors més apagats, passant als grisos fa uns 3 anys i al negre fa uns mesos.

Comencem pel principi, per reconèixer el difícil i complicat que se'm fa obrir-me així i començar a parlar sobre el meu trastorn mental, l'ansietat o tristesa (una tristesa que apareix sense raó aparent) i sobre el fet de buscar i demanar ajuda.

Em suposa una gran dificultat obrir-me a amics, coneguts, desconeguts i familiars i parlar-vos d'aquest sentiment tan pesat, profund i dolorós que molts cops ocupa el meu pit sense motiu aparent. Una taca fosca que em consumeix dia a dia i que només et fa pensar en què no hi ha motius per viure. Una taca que et treu tot incloent l'esperança en la possible llum que hi ha al final d'aquesta carrera de fons. La dificultat de compartir el que et suposa tenir un atac de pànic passejant, a casa, al cotxe, a qualsevol lloc públic... perquè tens por a tot, a les coses senzilles o simplement el fet de viure fa por. Molta por.

La por de no entendre's a un mateix i de sentir que tot està caient sobre teu sense motius. I una de les pitjors pors: la de mirar-te a un mirall i veure uns ulls sense ànima i un cos sense vida, i preguntar-te si algun dia trobaràs alguna part de la teva essència que tant et caracteritzava.
He estat i estic passant un trastorn de personalitat, d'ansietat i depressiu on les darreres setmanes les poques peces que encaixaven i les estructures que aguantaven el pas dels dies, es van destruir. Em vaig enfonsar. Vaig caure al fons d'un pou que semblava etern.
Vaig aprendre durant dies a acomiadar-me de tothom, de dir adeu a les petites coses, als detalls, als amics, als familiars... Uns adeus subtils per no cridar atenció i poder així preparar el meu comiat sense deixar mala consciència i per fi poder descansar. El merescut descans que mereixia i sovint crec merèixer per no patir.

Sí, volia descansar, marxar, morir. I ho vaig intentar diversos cops, vaig fer el que tanta por li fa a la gent escoltar o llegir. Intentar suïcidar-me i no un, diversos cops. Amb la mala sort per mi de no aconseguir-ho. Tot i això, no m'he rendit i seria hipòcrita dir que no continuo buscant la manera de descansar (tot i la millora en el meu trastorn mental).

Sí, estic en teràpia amb professionals de totes categories, formats i horaris que us pugueu imaginar, control amb medicació, acompanyament 24h, una xarxa familiar i d'amics que són els meus salvavides... Unes mesures necessàries mentre jo segueixi sense reconeixem al mirall, em senti buida, culpable, frustrada, que no tinc res més que fer o aportar a aquest món o simplement no aguantar aquest dolor intens (a vegades incomprensible des de fora) que em perfora dia a dia i acaba amb el positivisme, l'autoestima, les ganes de viure i sobretot em treu la por d'acomiadar-me i la por a la temuda mort.

En els darreres setmanes he parlat amb molts per agrair tot el que m'han aportat a la vida i agrair l'esperança i la fe que tenen en mi en aquesta lluita, així com la paciència i l'escolta activa que tenen cap a mi. Intentant transmetrem tota l'esperança, fe, ganes de lluitar, amor i sobretot fent-me creure de nou en mi.

Sovint la lluita la veig perduda, però segueixo cada instrucció, cada pas, cada consell pels meus, si ells tenen fe, seguiré intenta-ho… Els he promès que ho faria. I ho faré pas a pas. Però també sé que si un dia em canso, vull que em perdoneu per deixar-me rendir. No vull ni culpabilitats ni rancors. Escric això per donar consciència que sovint la depressió o l'ansietat o qualsevol trastorn mental no són excuses per faltar la feina o es tracta de plorar uns dies. La salut mental no és un joc. És una malaltia (en el meu cas crònica) que et destrueix a poc a poc, provocar-te dolor intern o extern molt difícil de descriure amb paraules. Et treu tot i fa que trobar tot el que has perdut sigui impossible, és un laberint sovint impossible de sortir.

Sempre he dit que les pastilles de més, l'alcohol o les marques del braç o de les cames, cada un dels talls o autolesions només ha calmat durant una mil·lèsima el dolor del cor, de l'ànima, el dolor interior. Uns danys que creia que mereixia. Perquè si, m'he fet mal, he danyat el meu cos davant de la desesperació de no saber què fer entre tanta foscor, dolor, culpa...
Pel que fa a les pastilles? Només feien inhibirem una estona d'un dolor que després reapareixia més fort.

La teràpia ajuda a aprendre a gestionar, però molts cops pers el control i les tècniques no funcionen tant com t'agradarien.

No estic en un bon moment. No estic bé. Estic passant un procés llarg, dur i on intentaré rendir-me molts cops. No sempre seré valenta i m'enfonsaré més del que m'agradaria.
Gràcies a la meva xarxa de salvavides, els meus àngels i les meves llums que cuiden de mi cada segon, esgotant així la seva salut per intentar que jo no pateixi més. Una tasca que sovint no es valora és la dificultat que suposa conviure amb un malalt que estimes i demana morir.
Estic agraïda per tot els que he conegut al llarg dels anys, ens parlem o no. Durant uns instants, minuts, dies o anys vau ser part de la meva vida. D'una vida que agreixo de tot cor. Una vida que s'ha convertit en la meva història, una història de la qual estic orgullosa tot i les dificultats. Us dono mil gràcies per aparèixer i omplir les línies de la meva història.

No vull oblidarem d'agrair la gran tasca que fan els animals. Sense les gosses (Ky i Kiva) i el Branco hauria pogut suportar tant. El caliu que m'han aportat ha carregat sovint una pila a punt d'esgotar-se.

Si algun dia no saludo, estic seriosa o no aparec per alguna activitat, sopar, festa o dinar, no m'ho tingueu en compte. Estic intentant sanar i aprenent a viure, a gaudir i a somriure a la vida.
Gràcies i us estimo. I recordeu que sovint la millor teràpia és escoltar el patiment dels que ens envolten i si afegim una càlida abraçada, ja tenim el combo complet.

                                                                                 ESCRIT FINALS JULIOL 2024